Para leer en castellano clicar aquí
Sí. Corea ha sigut sempre una nació sense divisió. Els problemes sorgeixen després de la colonització japonesa. Durant la Segona Guerra Mundial, s'allibera Corea del colonialisme japonès, els aliats guanyen la guerra i els americans entren a la península coreana. En aquest cas, els soviètics també tenien una força molt important, perquè estaven lluitant a la zona del nord contra els japonesos, i per influència d'aquestes superpotències es crea una divisió. La diferència, però, rau en què els soviètics van marxar de la part del nord i els americans es van quedar al sud amb l'excusa de desarmar la part de l'imperi japonès que quedava.
La idea dels americans era prevenir que el comunisme continués cap al sud i s'expansionés. Aquesta va ser la justificació dels americans per establir-se allà, provocant la Guerra de Corea per intentar tenir control sobre les fronteres russes i xineses. La diferència és únicament política. Corea del Sud és un capitalisme globalitzat, mentre que al nord es manté d'una forma molt pura la tradició i la forma de ser coreana. Salvant aquestes diferències, som la mateixa cosa.
Li agradaria viure en persona la reunificació de les dues Corea?
Sí. És molt possible, i de fet, hem avançat moltíssim de l'any 2000 al 2008. Fa nou anys, el govern sud-coreà es va apropar per primera vegada a nosaltres i va entendre la posició lògica de Corea del Nord. La nostra idea és crear una confederació democràtica on convisquin els dos sistemes polítics, però on la gent pugui desplaçar-se lliurement. Llavors, el govern sud-coreà va acceptar aquesta reunificació del país, perquè les famílies estaven dividides. Hi va haver un desenvolupament molt ràpid de les relacions entre nord i sud. L'any passat, però, va entrar una administració molt conservadora, que va tirar enlaire tots els anys d'aproximació. El problema és que ara serveixen als interessos americans, i han destruït en poc temps tot el que s'havia construït. Hem anat endarrere per aquesta situació, però esperem que perdin les eleccions i entri l'oposició reconciliadora.
El govern de Kim Jong Il encara sent que està en conflicte, gairebé seixanta anys després de la guerra de Corea?
No és sentir, és oficial. Estem en guerra. La guerra va començar el 1950, i tres anys més tard es va signar un armistici. Però la guerra es pot renaudar en qualsevol moment. Els Estats Units es guarden aquesta carta sense necessitat de justificació davant les Nacions Unides. L'armistici és una treva temporal, amb la peculiaritat que continua vigent seixanta anys després. Per l'actitud americana, que hem vist amb l'ocupació d'Iraq i les amenaces a Iran, sabem que segons les posicions ideològiques que hi hagin es podria llançar aquest atac.
Durant l'època Clinton, existien plans d'atac per continuar la Guerra de Corea. William Jefferson Clinton va parlar d'un atac preventiu, i això és una cosa que no acceptarem mai. Si fan un atac preventiu, nosaltres entrarem en guerra, a diferència de països com Síria. El país assumirà la guerra, i hem estat apunt d'entrar-hi. El 1994, quan sabíem que la guerra estava tan aprop, vam retirar-nos del Tractat de No Proliferació Nuclear i vam continuar amb el sistema dissuassiu. Sabíem que si desenvolupàvem les armes nuclears, els Estats Units no farien aquest atac. Aquestes armes ja estan desenvolupades i asseguren la pau a la península coreana. Quan tens la primera superpotència que t'està amenaçant, fas el possible per sobreviure. Qui vol la pau, signa la pau, i els Estats Units s'han negat a signar-ho. Per tant, si no vols la pau, és perquè vols la guerra.
Les pluges torrencials del 1995 van sotmetre Corea a una profunda crisi alimentària, que va arribar al seu màxim exponent el 1997. Llavors, el govern de Pyongyang va admetre que 250.000 persones van morir per inanició, mentre que alguns mitjans de comunicació com la CNN situaven aquesta xifra al voltant dels 2 milions de persones. Com està la situació alimentària, actualment?
La situació està millorant dia a dia. La crisi va estar motivada per tres factors principals. El primer van ser els desastres naturals. Corea té un clima molt dur (amb temperatures de fins a 40º sota zero), i això provoca que importem molts aliments de fora. Els Estats Units, durant aquesta temporada, van incrementar el bloqueig, parant qualsevol vaixell i retornant-lo cap a port. Això va provocar una crisi terrible, amb el país sense divises internacionals, i molta gent va passar-ho malament. Els coreans van demanar ajut humanitari a la Xina, i la gent que vivia al nord van migrar temporalment a aquest país. Un cop els coreans es van recuperar, van tornar a Corea del Nord. A Pyong Yang, per exemple, no hi havia ni una botiga oberta. De fet, a les capitals és on hi havia més escassetat d'aliments, perquè depeníem directament del camp. Al nostre ministeri no teníem ni electricitat, i passàvem el dia amb un tomàquet i algun vegetal més.
L'any 2000, el sistema econòmic es comença a recuperar a un nivell del 15% anual fins ara. Ja no hi han problemes en l'alimentació bàsica, perquè tenim divisa internacional per comprar. Per exemple, l'arròs, el sucre i altres productes que no podem produir els importem de Tailàndia. A nivell vitamínic, és cert que hi ha alguns problemes, perquè per exemple no podem cultivar fruita. La llet que tenim és bàsicament de cabra, ja que no tenim llocs on les vaques pastin. Actualment, estem estandaritzant grans zones de terra a zones muntanyoses que fins ara eren inaccessibles, per poder introduir maquinària.
D'aquí a tres anys esperem arribar a l'autosuficiència alimentària. De fet, serà un any molt important per nosaltres perquè es farà un anunci especial a tot el món on explicarem els secrets que tenim per rellançar l'economia. De fet, esperem establir-nos com una potència econòmica. Ara som una potència política i militar, i ens falta la branca econòmica.
Les derives ideològiques que ha sofert la Xina s'han d'entendre com una renúncia ideològica o com un exemple a seguir?
Corea del Nord no segueix cap exemple. Sempre hem sigut independents, i mai ens hem aliat ni amb la URSS ni amb la Xina. Tampoc vam signar el Pacte de Varsòvia, sinó que hem seguit un comunisme diferent al de la resta de països. Aquesta és la política pel que fa a les relacions internacionals. Corea del Nord no es fica en assumptes interns d'altres països, i per això no ens agrada que els altres països es fiquin en els nostres assumptes. L'obertura de la Xina és una obertura cap al capitalisme de mercat, que és completament contrària als ideals socialistes. Per tant, no és un exemple a seguir. Nosaltres volem aplicar les nostres pròpies fórmules i no comprometrem mai els avanços socials que s'han produït a Corea del Nord.
Quin és la gran potència més propera a Corea del Nord en aquests moments?
La Xina ha sigut sempre el nostre gran aliat. En la part diplomàtica, encara mantenim relacions intenses, perquè som veïns. Som pobles agermanats en la lluita per la llibertat del país. Ara, però, la Xina ha signat les noves sancions contra Corea del Nord que han estat imposades pels Estats Units. Aquestes tenen la intenció de forçar a Corea del Nord a acceptar el capitalisme.
El govern de Rússia és un dels més propers a Corea del Nord, i tenim més projectes amb ells que amb la Xina. Encara que Rússia no sigui socialista, hi ha un nexe i un interès molt grans. Per exemple, hem desenvolupat el sistema de càrregues per tren des de Corea del Sud fins a Europa. Aquesta línia de tren donarà molts avantatges, perquè és molt més econòmic que fer-ho per vaixell, i inclou a Corea del Nord, perquè sense nosaltres no es pot passar cap a Àsia i Europa. A nivell estratègic, la gent ha de comptar amb Corea del Nord, encara que no els hi agradem ideològicament.
Com analitza el govern nord-coreà la crisi econòmica mundial que ha afectat a moltes potències?
És una conseqüència bàsica del capitalisme. Aquest sistema es basa en cicles i una classe mitjana esclavitzada. La gent es creu que el cotxe i la casa li pertanyen, però en realitat són propietat dels bancs. Els més rics volen ser més rics i volen destruir els petits comerciants, que no poden competir mai amb el poder que tenen els grans supermercats. El que passa és que cada vegada són menys els rics i més els pobres. Actualment, s'està arribant a un punt on la classe mitjana ja comença a deteriorar-se. El capitalisme és un mirall on penses que pots ser milionari, però són molt poques les persones que arriben fins aquí.
Les seves idees polítiques s'emmarquen en una variant del marxisme anomenada jutxisme, creada precisament per Kim Il-Sung. En què es diferencia de la corrent comunista tradicional?
Hi ha dues diferències principals. El símbol del partit és el martell, la falç i el pinzell. Som l'únic partit comunista que afegeix el pinzell, que representa els artistes i els intel·lectuals. El marxisme tradicional considera que els intel·lectuals són contrarevolucionaris, perquè són la classe burgesa i reaccionària. Kim-Il Sung va fer un canvi a aquesta situació, i va dir que els intel·lectuals havien de formar part de la revolució. Això va crear molts problemes amb la URSS i la Xina, perquè no seguíem la doctrina tradicional. També vam incorporar els religiosos i, de fet, durant la revolució no hi va haver cap atac contra esglésies ni temples. La majoria de gent amb creences religioses va donar suport a la revolució. Kim-Il Sung va fer una fusió de la tradició coreana i la va incloure dins de la doctrina socialista.
La data que vostè apuntava del 2012 com el gran any per a Corea del Nord, els empeny a iniciar una fase expansiva del seu projecte polític?
La política exterior del país és de no ingerència i no intentar expandir la idea a altres països. Kim-Il Sung va dir que la idea jutxe era per a Corea del Nord, perquè es basa en el caràcter i les tradicions coreanes, és un socialisme a la nostra manera. Hi ha molts grups que estudien aquestes fórmules per a presentar-se a les eleccions i trobar una alternativa social. Però Kim-Il Sung va dir que mai podien crear el nostre sistema, sinó que havien de creu el seu propi sistema basat en les seves característiques. Sempre estem disposats a ajudar a altres països, però sempre i quan el país en qüestió desenvolupi el socialisme d'acord amb la seva realitat. Estem oberts a tenir amics, però no farem interferència ni pagarem grups revolucionaris per desestabilitzar un sistema polític. Estem en contra de qualsevol tipus de terrorisme.
El seu govern veu les noves tecnologies com una amenaça?
No. Les tecnologies de la informació és una clau bàsica per desenvolupar el país. Tenim un munt de biblioteques i cafès on la gent pot utilitzar ordinador. D'altra banda, nosaltres disposem d'una Intranet. Això s'explica d'una forma molt senzilla. Un mitjà de comunicació té la informació com a arma, que s'utilitza per manipular les consciències de la gent en una altra direcció. Tinc molt clara la manipulació que fa un mitjà segons quins siguin els paràmetres del consell de redacció. No permetrem que s'utilitzen els nostres mitjans per destruir el que s'ha aconseguit: que no hi hagi prostitució, suïcidis, violacions... Per arribar a aquest punt, hem eliminat les influències negatives que poden interferir en el nostre sistema, ja sigui Internet, la CNN o la BBC. No volem donar el nostre territori als enemics. Per això tenim la nostra pròpia Intranet, on la gent pot connectar-se als xats, consultar el seu correu electrònic... La diferència rau en que no hi ha pornografia, temes satànics, zoofília... Intentem portar tota la informació positiva, però no coses que danyin la població. El nostre líder, Kim-Jong Il, va donar tot el suport possible al desenvolupament tecnològic, i ara tothom ja porta MP3 o telèfons d'última generació.
La població nord-coreana, doncs, no té accés a cap mitjà internacional?
No. No hi ha mitjans internacionals. El que fem és agafar les notícies internacionals i les filtrem als nostres mitjans nacionals. Agafem notícies de tot el món i les expliquem al poble. Corea del Nord no fa informació sensacionalista, amb la finalitat de fer diners, sinó que informem i no creem alerta a la població.
Com encara el govern de Corea del Nord les relacions amb el nou govern dels Estats Units encapçalat per Barack Obama?
Estem començant a veure signes positius, sobretot arran de la visita de Hillary Clinton. Sabem que Obama s'ha d'enfrontar amb el seu propi país, i també té molts problemes amb l'Orient Mitjà. Corea del Nord mai ha canviat la seva posició; no volem una península coreana nuclearitzada. Estem llestos per les converses nuclears, però portem molts anys i els Estats Units no han complert la seva promesa. La guerra és amb els Estats Units, no és amb Corea del Sud. Ells van ser qui van firmar l'armistici, i Corea del Sud no té res a fer. És només un afegit a aquesta situació. Ells ho saben, però com a primera superpotència estan acostumats a fer el que volen. Fins ara, no han volgut accedir a negociacions, però ara sembla que estarien disposats a mantenir reunions bilaterals. De fet, abans que Bush accedís a la presidència, estava prevista la visita de Clinton a Pyong Yang per parlar directament amb Kim-Jong Il. Jo crec que les relacions aniran a millor, sobretot perquè Obama es deixa aconsellar per Clinton.
Hi ha bona sintonia altres països declarats antiimperialistes com Veneçuela o Iran?
Sí, perquè compartim aquest sentiment d'independència i de preservar la nostra pròpia cultura i nació. Amb països com Veneçuela o Bolívia estem incrementant les relacions en matèria mèdica o en enginyeria. Ara mateix, tenim 259 nord-coreans a Amèrica del Sud que estan ajudant als governs en temes de seguretat ciutadana i ajuda al desenvolupament. Amb Iran també hi ha molta relació, no només en matèria militar, sinó en altres àmbits. Els països que estan oprimits pels Estats Units són els nostres amics.
Quines relacions té Corea amb la resta de comunitat internacional? Haurien de fer-se més fluïdes?
Les relacions són bones sempre i quan la organització sigui respectuosa amb el nostre país. Corea del Nord no imposa a ningú ser comunista i, per tant, per què ens estan forçant a seguir un sistema que el poble no ha decidit? Les relacions són bones sempre i quan l'organisme no estigui sota el control dels Estats Units. El tema del Consell de Seguretat és molt clar. També tenim relació amb tots els països de la Unió Europea excepte França. El problema és que la informació que es coneix de Corea del Nord ve reciclada dels mitjans de Washington. Tot i això, estem avançant mica en mica. Amb Espanya, tenim relacions des de l'any 2001. I amb Casa Àsia hem mantingut contactes amb el secretari general i altres responsables. De fet, tenim previst fer una exposició sobre Corea del Nord a Casa Àsia.
Quines mesures té projectades el govern de Pyongyang per acabar amb l'emigració de ciutadans cap a Corea del Sud i la Xina, sobretot?
No és un tema prioritari, perquè estem parlant de xifres molt baixes. La frontera entre Corea del Nord i Xina és molt permeable, i cada dia centenars de persones creuen a banda i banda. Són dos pobles molt units, i les famílies estan molt barrejades. A una part del nord de Xina hi ha una gran majoria coreana. Durant la crisi, centenars de milers de persones van refugiar-se a la Xina, però després van tornar al país. Cent o dos-cents es van quedar pensant-se que milloraria la seva situació econòmica, cosa que no va ser així. Allà, els que portem els Audi són quatre, i els porten a Beijing. El capitalisme comporta la diferenciació de classes, i a la Xina s'ha donat d'una forma immediata. Els nord-coreans que es van quedar a la zona xinesa, ara han perdut l'honor davant dels seus compatriotes. La vergonya d'intentar integrar-te a una societat socialista quan has renegat d'ella els supera, i per això han decidit emigrar a Corea del Sud. No obstant, de la mateixa manera que els ciutadans passen a Corea del Sud, hi ha moltes persones que passen al nord. No és una situació general, sinó que és molt puntual.
Com a català resident a Corea del Nord, com valora el moviment sobiranista que està creixent a Catalunya?
Considero que Catalunya ha de protegir la seva cultura i la seva llengua. Com a potència econòmica, està més que demostrat el que aporta al conjunt de l'Estat. El problema, però, rau en el sistema. El capitalisme, l'egoïsme i l'interès personal està per damunt de l'interès global. És cert que a Espanya, a més d'aquest component capitalista, hi ha també l'interès de la capital per mantenir una font d'entrada de diners. Jo ho veig el problema de la manca de valors que té la gent. Hi ha molta gent que utilitza el paràmetre de sobirania per justificar una sèrie de coses, però no és la solució. De què servirà una Catalunya independent que continuï sent corrupte? Després què vindria, una Tarragona independent? No és la solució, però quan no hi ha ideologia és molt fàcil accedir al tema de la raça i del nacionalisme per justificar un projecte polític. Jo transformaria l'interior de les persones, si no, no hi ha solució.
No hay comentarios:
Publicar un comentario